No es tracta d’un projecte d’aquells que a primera vista fan caure de clatell. Precisament el que s’ha pretés és ben al contrari, passar desapercebut. Potser per això, fins a l’últim moment he estat dubtant de presentar aquest projecte al concurs en la modalitat de rehabilitació d’edificis. M’he decidit per què en aquest projecte més que en cap altre, he pogut expressar moltes de les idees que sovint exposo als meus clients i no sempre es poden tirar endavant.
La construcció original és del 1912. La seva venda la va salvar d’un enderroc segur ja que els anteriors propietaris no la consideraven amb possibilitats de ser transformada per fer-la habitable. Curiosament, la transformació ha estat molt econòmica: 500E/m2. Les obres van començar el novembre de 2001 i s’hi va entrar a viure la primera setmana de maig de 2002.
Es tracta d’una casa de cos amb parets de pedra a la planta baixa, de rajol vist a la planta pis i coberta lleugera de cairats de fusta, rajola i teula àrab. Té un encarament principal a sud i i ocupa un solar de doble cos amb una meitat sense edificar. Això passa en altres solars del mateix carrer, però la major part han estat ocupats a la planta baixa amb garatges o extensions dels habitatges i això els ha restat tota la lluminositat que té aquesta casa. El parcel·lari original del Carrer del Terme és interessantísim i respon clarament a un dels esquemes que exposa Alexander Klein en el seu tractat sobre l’habitatge mínim (Ed. Gustau Gili) :
La seva situació respecte del parcel·lari, la seva orientació i els materials que la composen, la converteixen en una casa “bioclimàtica”. Per tal de reforçar aquesta idea, s’han construït els envans amb cambra d’aire de la planta superior a la part exterior de la façana, deixant a l’interior la paret de totxo vist. Els materials amb major densitat queden a la banda interior de la casa, augmentant així la seva inèrcia tèrmica. S’ha desmuntat la coberta de teula i s’ha col.locat 7 cm d’aïllament tèrmic amb plaques d’alta densitat, resituant les mateixes teules de la construcció original.
S’han recuperat tots els rajols dels envans i parets que s’han enderrocat i tots aquests materials s’han reutilitzat en l’ obra de rehabilitació, fins a tal punt que per tota l’obra només han fet falta 6 palets de “geros” i supermaons de 7 cm. La major part de la runa generada en els enderrocs ha quedat al solar. El sistema de calefacció es solar-gas natural utilitzant un novedós sistema alemany de calefacció que combina en un sol aparell el cremador de gas i la acumulació d’aigua calenta solar.
Explico tot això per què aquest tipus de construccions, que representen el paradigma del que es sol anomenar “arquitectura sostenible” i que jo prefereixo anomenar “arquitectura durable”, són enderrocades sistemàticament i transformades en costosos edificis de nova planta gràcies a la nova llei de la edificació i amb l’inestimable col·laboració de les empreses de control tècnic.
No diré gairebé res a propòsit de la nova distribució. La única característica remarcable és que els espais comparteixen diverses funcions que en una distribució més convencional haurien ocupat habitacions separades. La seva funcionalitat és total i confesso que no m’hi vaig trencar gaire el cap. Tots els pensaments que vaig tenir per a aquesta casa es resumeixen en el vers d’en Josep Carner que figura al principi d’aquesta memòria.
És per tot això que he pres la decisió d’exposar aquest petit projecte i per demostrar com es pot transformar i donar nova vida a les velles construccions anònimes que formen encara el paisatge de la major part dels nostres pobles amb mitjans prou assequibles.
Podria estar parlant extensament de molts altres aspectes d’aquesta obra; de com hem reforçat la seva estructura, dels tancaments que queden amagats dins dels envans de la fusta, de la llum, de l’espai..., però el més important, penso, és haver pogut conservar i donar nova vida a una construcció que estava condemnada per tothom a l’enderroc.
Palafrugell, 12 de Setembre de 2002
Comentarios